Marxem

El projecte Where is the life Continua amb forces, ara mateix onze voluntaris es preparen per la construcció de la biblioteca/sala comuna i al mateixtemps continuen les classes d'anglès. Un cop més agrair les donacions anònimes que estan fent possible aquest projecte.

Eren les 3 de la matina quan la Júlia la Clàudia i Jo decidíem anar a veure el camp de refugiats més tètric de la zona, el camp de Softex. El camp es troba en mig d'una zona industrial i ens porta una bona estona trobar-lo. Se'ns fa un nus al estomac, al veure les tendes perfectament ordenades que s'allarguen uns 400m, Hi ha diferents compartiments separats per filats de punxes. resseguim el perímetre amb les llums del cotxe apagats i la Júlia grava des de la part del darrere. un cop gravat accelerem el pas i ens disposem a tornar a casa. Pel retrovisor del mig veig que s'encenen uns far d'un cotxe que ens seguia. Immediatament després les rotatòries del cotxe de policia i les sirenes ens fan despertar. Ens obliguen a parar el cotxe i ens fan baixar de males maneres, Els hi és igual si hem begut o si els papers del cotxe estan en ordre, només volen una cosa, que esborrem els vídeos que hem fet. Ens apunten els DNI i la matrícula del cotxe i ens deixen anar una sola frase que tot i no tenir ni subjecte ni verb i ser de construcció dubtosa queda clara: Last time police station. Així doncs queda demostrada la complicitat del sistema per mantenir a l'ombra aquests camps que esgarrifarien a mitja Europa.

Malgrat tot, a la Marta i a mi ens toca marxar. Una part del nostre cos ens demana sortir d'aquestes tanques sota l'amenaça de caure extenuat, l'altre part es resisteix a abandonar a aquesta gent i ens demana de continuar amb el projecte a peu de camp. Tornem a casa i sobre aquesta terra àrida hi deixem bocins de nosaltres, al mateix temps, acceptem els que ells en donen per reconstruir-nos així de nou amb eines velles, I serà amb les mateixes eines que intentarem destruir aquests camps.

Al acomiadar-nos es fan tres petons. Un a cada galta i el tercer al ombro. Tres petons. El primer per l'amistat que s'ha creat, perquè de iguals a iguals ens hem estimat d'una forma sincera. El segon per donar-te les gràcies, gràcies per ensenyar-me que es pot riure malgrat tot, El tercer per demanar-te perdó. Perdó per què la meva Unió Europea, la que havia de garantir els drets de les persones ha fracassat. Tenia entès que casa meva era casa vostre si hi havia cases d'algú.

Ens allunyem del camp més ràpid del què és normal amb l'esperança que els crits dels nens no aconsegueixi entrar per la finestra del cotxe. Pel retrovisor els nois diuen adéu amb la mà i nosaltres callem. Pensem, i ho tenim clar. No oblidarem cap d'aquests rostres ni la barbàrie que pateixen i no ens cansarem de denunciar-la. Va per tu Mohamed i Alaa, i Yamen, Wissam, Hamsa, Halil, Casim. Jwan, Samura... i milers d'oblidats que esperen que s'obrin les fronteres.

P.S

Aquest blog acaba aquí, gràcies a tots per haver-lo seguit, nosaltres continuarem treballant per la dignitat d'aquestes persones.

Construim

Havíem quedat amb en Joan, un nou integrant del equip, al centre de la ciutat.  Al aparcar veiem policia antidisturbis i unes 100 persones vingudes del camp de Softex. Ha mort l’Ibrahaim, de 23 anys, per falta d'assistència mèdica. Ells reclamen sortir d'aquest camp: un dels camps més tètrics de la regió on els drets humans passen a ser un parell de línies en un llibre d’una prestatgeria d’algun despatx construït a un país massa lluny d’aquí. Els refugiats demanen seguretat, demanen llibertat, demanen dignitat. No demanen res que no es mereixin.

Arriba la furgoneta d’EREC i els ajudem a repartir menjar perquè els refugiats passin la nit. Comença a ploure, les armilles antibales es comencen a mullar i la policia es retira. Se m’acosta un home, em dóna un got de cafè calent, comencem a estar xops. El cafè és amarg com la vida que l’home ha començat a explicar (la seva dona tindrà el tercer fill en un camp d’oblidats). Em dóna les gràcies per ser-hi, li prohibeixo, doncs es la “meva” Europa la que els ha tancat en els camps de la vergonya (en el seu cas una antiga fàbrica química).

En Jordi, arribat de Banyoles, ens ha portat uns pila de llibres i material en anglès i energia nova. També ens arriben nous integrants com les Laies, en Javi, en Jerome i la Georgina. Noves cares, somriures i idees a punt de ser alliberades. Al mateix temps L’Andrea ens porta pissarres per les classes i comencen a arribar les primeres donacions pel projecte de la Biblioteca-Espai Comú. I és en aquest punt que m’arriba una notícia fantàstica; Els Ranger i Noies Guies del Cau AEIG SET han decidit donar 200€ al projecte! Orgullós d’aquest jovent que marcarà la diferència al dia de demà. Gràcies!

Carreguem el cotxe amb palès abandonats i els hi preguntem als nens si en volen fer alguna cosa. Agafen fulls i comencen a dibuixar, i malgrat no dominar allò de la planta i l’alçat surten els primers esbossos de taules i cadires. Dit i fet, comencem així el primer taller de fusteria per anar agafant pràctica. Paral·lelament amb roba vella i cordes construïm un sac de boxa per què els joves descarreguin tot el que tenen acumulat. Un refugiat és professor de karate i es presta a donar classes. Poc a poc van trobant un espai.

Acabada la taula se’m acosta un dels nois de 16 anys i em demana que guardi la taula a la zona protegida. Aquesta taula l’heu construït vosaltres per vosaltres, no té molt sentit que la guardem sota clau, li dic. Ja... però es que demà l’haurem trencat, em contesta.  No et preocupis, si necessiteu trencar les vostres coses no hi ha cap problema. S’allunya un pèl confús...

A fora del camp sota l’ombra de tres arbre hi ha una tenda, la única que les autoritats han deixat en peu fora del recinte. Allà hi descansa un professor d’universitat que passa la seixantena, li pregunto com està i hem diu que bé. Es pren aquest com l’últim viatge que farà i es passa el dia jugant a Escacs i Black Gammon. Li pregunto si em puc asseure amb ell perquè m’expliqui les seves aventures, em mira espantat i em contesta: jo he viscut masses cosses, ara ves i estigues amb els joves que aquests si que estaria bé que sortissin d’aquí (riu).

Mentre marxo veig de reüll com col·loca altre cop les fitxes al taulell, disposat un cop més, a guanyar el seu contrincant.

Encegats

Ahir els joves van impedir que el cotxe dels seus tutors entrés al camp i els hi van trencar els retrovisors, coses que passen quan tens 25 adolescents que no tenen res a fer ni cap esperança de que la situació millori.

Hem acabat de dinar al poble i mentre demanem el cafè ens trobem una parella de refugiats que venen a les classes d’anglès, la dona no es troba bé. Li costa respirar, mal al pit, coll, braç i esquena... els sanitaris del centre només hi són pel matí. Així doncs, després de convèncer a la dona que deixi els seus 6 fills amb un conegut, la Marta i jo els portem a l’hospital més pròxim (40 min, que fem amb 25). S’emporten a la dona a fer probes. La Marta entra amb ella i jo hem quedo amb el noi. De sobte la recepcionista de l’hospital em diu que l’ajudi mentre posa davant meu un home.  L’home m’ensenya una foto d’una dona amb vel i dos nens d’uns 7 anys. Em pregunta si l’he vist. Li dic que no. On hauria de ser? Em diu que una ambulància se’ls ha endut a les 8:30 del matí des d’un alter camp. Són les 19h. Començo a trucar hospitals. Em diuen que no la tenen. Des de l’hospital on estic truquem al 116 (servei d'ambulàncies) i em diuen que no han recollit cap dona a les 8:30h. És aleshores que veig el registre dels hospitals: una bona llibreta i un bolígraf. La dona té un nom prou complicat com per què un grec encerti 3 lletres de cada 10. Ens diuen que truquem a una clínica que ells si que tenen registre. Esclar, registre dels que hi van. Així doncs el senyor torna al camp. Qui sap, potser la dona ja ha tornat. I mentre s'allunya el recepcionista de l’enèsim hospital em diu que truqui demà. És llavors quan veus que el problema ja no és el que passa dins les 4 balles sinó un país desconstruït d’una Europa en desconstrucció .

Pel que fa a la dona que hem acompanyat nosaltres, el metge li pregunta si està estressada. A veure deixa’m pensar... Avui fa just un any que va iniciar l’exili amb sis fills, el més gran de 16 anys, i un marit que la pegava. A Turquia va ser prou llesta com per agafar un amic i fer-lo passar pel marit (en contra de tot el que diu el seu Déu) i creuar la frontera de Turquia deixant el maltractador enrere. Tres cops la va haver de creuar. I ara està a una tenda esperant res. Qui sap... Potser si que està estressada. Pastilles al canto i la portem cap al camp altre cop. Al darrera la dona i el seu marit. La Marta va de copilot i baixa a comprar el medicament. Són les 22:30 i del telèfon del noi sona un senyor cantant en àrab. Li pregunto que què és. El noi para el mòbil i em diu que és l'última pregaria del dia. Que a Síria es deixa de fer el que s'està fent per resar. Paro els quatre llums i el cotxe, i li demano, si us plau, que posi el cant. Li pregunto si li importa que jo resi al meu Déu. Em contesta: No hi ha cap problema, els dos parlen d’estimar als altres.

La Marta arriba pocs minuts després que el senyor del minaret hagi deixat de cantar i emprenem el viatge cap al camp. Pels vols de les 00:00 hi arribem, la parella dorm al darrera. Ens diuen que és molt tard per agafar el cotxe altre cop i ens conviden a sopar amb ells i dormir a la seva tenda (ho tenim prohibit). Ens donen el seu telèfon i ens demanen doncs que els hi enviem un missatge quan haguem arribat a casa.

Els nois estan jugant a tirar-se pedres mentre criden i riuen, també ens conviden a jugar amb ells. Aconseguim que es calmin i xarrem una estona.

Al marxar no puc mirar endarrere, els focus del camp encega el retrovisor de la mateixa manera que encega a mig món. 

Entre totes tot

Ahir va ser un dia que durarà anys, el nostre company de batalla i amic Javi va haver de marxar, diuen que hi ha un món paral·lel on regnen les paraules com salari, retenció, plusvàlua, hores extres i capital. I aquest món el crida. Estem tristos però tranquils al saber que en cap cas deixa de treballar en el projecte Where is the life?. En Javi és una màquina tant treballant entre les quatre balles com davant la pantalla i el teclat. D’ell depenent moltes coses, com ara el web el qual esteu convidats a seguir.

Contrastant amb el neguit d’ahir avui estem contents. Presentem un nou projecte. Després de reunions i discussions hem aconseguit l’autorització del govern per la construcció d’un espai polivalent construït pels propis joves que permetrà fer les classes d’anglès i al mateix temps ser la biblioteca del camp. Ells mateixos veuen la necessitat dels dos espais. Avui mateix un d’ells ens deia que l’últim llibre que va llegir era Cien años de soledad i que en té un de Harry Potter pendent.

La construcció d’aquest espai no és pas broma. L'arquitecta i coordinadora Inés ja ha dibuixat els primer plànols i ja estem realitzant la llista de material. La idea seria començar els fonaments en dos dies i anar pujant a poc a poc. És per això que aquest cop us demanarem alguna cosa més que seguir-nos. Aquest jovent porta un any sense llegir un llibre ni fer una classe. Tant els fonaments com la teulada ha d’estar fet amb materials capaços d’aguantar les temperatures actuals de 38 ºC fina als 2 ºC en que arribaran al hivern juntament amb les fortes plujes. Podeu ajudar-nos a continuar aquest projecte a ES26 3183 3500 2000 0109 5486.

Hem començat el nivell 0 amb joves que fins ara no s’atrevien a estudiar l’anglès i poc a poc tot va tornant al seu lloc.

Avui a classe li pregunto a un noi que què passaria si la seva dona es descobrís el rostre i m’ensenyes el cap. Em diu:

A -Doncs parlaria amb ella

B -Però també la podries pegar per deixar-li clar que el que ha fet no està bé

A -(riu) No professor....

B - No em diguis professor

A - Bernat, no puc pegar la dona, és haram

B - Que vol dir Haram?

A - Doncs que és pecat

I mentre cauen les màscares i els mites, ens disposem a donar l’esquena als camps dels oblidats, doncs juts a l’altre costat del món comencen les olimpíades de la vergonya amb un bon castell de focs capaç de deixar en la penombra allò que no ens agrada veure.

Revolucionaris

Ahir varem arribat a 38 ºC i podríem culpar a això de que se’ns hagin desfet els ànims, però no seria just ...

Al matí hem fet les classes d’anglès. Amb un grup hem fet els condicionals. “If I go to Germany I will start a new live” deien. Queda clar que l’esperança d’aquests nois rau en començar una nova vida lluny d’aquí.  Lluny de targetes de racionament, balles i misèria. El grup de dones va creixent i poc a poc es van empoderant. (Un dia ja parlarem amb calma del paper de la dona en aquestes cultures i com evoluciona en els camps dels oblidats). També us parlarem de les manifestacions del Black Block a Theseloniki i de petites històries delicades plenes d’esperança. Però serà un altre dia. Avui us volem parlar de com aquests nois s’expressen i de tot el que tenen a dir.

A les 5 de la tarda hem començat una batalla de globus d’aigua per rebaixar la temperatura i en pocs minuts ja estàvem tots ben xops, llestos per deixar que el sol ens assequés. Hem continuat doncs amb el projecte de la torre, avui finalment ja podíem pintar-la i convertir-la així en el nostre símbol. Però un símbol és el que els altres en fan d’ell. Així doncs han començat pintant la bandera de Síria. Però no la oficial si no la bandera amb les tres estrelles vermelles símbol de la resistència en contra del president Bashar Al-Assad. Un cop donat el tret de sortida a la festa un parell de joves han agafat pintures i han començat a pintar els mòduls de les organitzacions que els tutelen (Està prohibit pintar a cap lloc del campament).

Primer frases insultant a l’organització doncs es senten desemparats i poc recolzats per ella, ja que la organització pot fer front a les seves necessitats burocràtiques però falla en les necessitats emocionals dels joves. Seguidament a començat la llista de les seves ciutats que han estat bombardejades, ja sigui per estat islàmic, russos, americans  o el propi govern Sirià. A cada ciutat un crit de joia per part dels nois i una mirada de preocupació per part dels tutors que veien com començava una petita revolta. A nosaltres els dinamitzadors ens ha tocat començar a recuperar pinzells i pintures. Després de forcejar un poc ens hem dirigit a l’organització que gestiona tot el camp per tal de demanar material per netejar totes les pintades, en aquell moment hem arribat al punt màxim de nerviosisme doncs els nens es pensaven que DRC (encarregats de la logística) ens volia fotre la bronca. La zona de DRC està ballada dins el camp i els nens impedien que nosaltres hi excedíssim, dient que els monitors no havíem fet res malfet. Picabaralla amb el cos de seguretat, empentes i crits. Tot per acabar esborrant noms com  Aleph, Raqqa, Idleb... Les seves ciutats natals que farà  massa temps que no veuen, i ara són poca cosa més que titulars de runa a la pantalla. I al mateix temps que la pintura negra es dissolia amb el detergent també o feia la confiança dels joves cap a nosaltres. I enfadats ens preguntàvem que perquè estàvem a favor del govern i que ells es pensaven que EU era un lloc de llibertats. I no, no és fàcil mirar als ulls a un noi que estimes i dir-li que el que ell pensava d’una terra promesa no existeix. Tornem a casa cansat i abatuts amb la vergonya que suposa que els nens ens hagin hagut d'animar a nosaltres i més conscients que mai que (per si teníem dubtes) l’Europa dels pobles no existeix, potser per sort ens queda l’Europa de la gent.

Avui la Núria la Maria i la Marta han tingut problemes per accedir a la zona on es dona classe a les dones ja que els homes no volien. Malgrat les demandes de l’exercit grec, els voluntaris ens hem negat a pintar de blanc la bandera siriana present a la torre i al llarg del dia d’avui em recuperat la confiança dels nois.

Farà dos dies era el dia mundial del fulard, Nosaltres ens hem fet una foto i hem explicat als nois que significa amb l’esperança que, vagin on vagin, si mai veuen un d’aquest foulards, el reconeguin com un símbol de seguretat i solidaritat.

A l’entrada del camp els nens han apallissat un cadell de gos, avui al pis no serem quatre sinó cinc...

Ja sabem dir alguna cosa en Àrab i Kurd (Aquest és un dels pocs camps on aquestes dues comunitats poden conviure juntes sense que prenguin mal).

A la tarda els nens ens han demanat amb la guitarra la cançó de Hasta siempre Comandante Che Guevara, la música els ajuda a calmar-se i somniar un món millor. I mentre sona la cançó ens allunyem del campament. Conscients que en el nostre món d’ara hi falta més d’un revolucionari.