El projecte Where is the life Continua amb forces, ara mateix onze voluntaris es preparen per la construcció de la biblioteca/sala comuna i al mateixtemps continuen les classes d'anglès. Un cop més agrair les donacions anònimes que estan fent possible aquest projecte.
Eren les 3 de la matina quan la Júlia la Clàudia i Jo decidíem anar a veure el camp de refugiats més tètric de la zona, el camp de Softex. El camp es troba en mig d'una zona industrial i ens porta una bona estona trobar-lo. Se'ns fa un nus al estomac, al veure les tendes perfectament ordenades que s'allarguen uns 400m, Hi ha diferents compartiments separats per filats de punxes. resseguim el perímetre amb les llums del cotxe apagats i la Júlia grava des de la part del darrere. un cop gravat accelerem el pas i ens disposem a tornar a casa. Pel retrovisor del mig veig que s'encenen uns far d'un cotxe que ens seguia. Immediatament després les rotatòries del cotxe de policia i les sirenes ens fan despertar. Ens obliguen a parar el cotxe i ens fan baixar de males maneres, Els hi és igual si hem begut o si els papers del cotxe estan en ordre, només volen una cosa, que esborrem els vídeos que hem fet. Ens apunten els DNI i la matrícula del cotxe i ens deixen anar una sola frase que tot i no tenir ni subjecte ni verb i ser de construcció dubtosa queda clara: Last time police station. Així doncs queda demostrada la complicitat del sistema per mantenir a l'ombra aquests camps que esgarrifarien a mitja Europa.
Malgrat tot, a la Marta i a mi ens toca marxar. Una part del nostre cos ens demana sortir d'aquestes tanques sota l'amenaça de caure extenuat, l'altre part es resisteix a abandonar a aquesta gent i ens demana de continuar amb el projecte a peu de camp. Tornem a casa i sobre aquesta terra àrida hi deixem bocins de nosaltres, al mateix temps, acceptem els que ells en donen per reconstruir-nos així de nou amb eines velles, I serà amb les mateixes eines que intentarem destruir aquests camps.
Al acomiadar-nos es fan tres petons. Un a cada galta i el tercer al ombro. Tres petons. El primer per l'amistat que s'ha creat, perquè de iguals a iguals ens hem estimat d'una forma sincera. El segon per donar-te les gràcies, gràcies per ensenyar-me que es pot riure malgrat tot, El tercer per demanar-te perdó. Perdó per què la meva Unió Europea, la que havia de garantir els drets de les persones ha fracassat. Tenia entès que casa meva era casa vostre si hi havia cases d'algú.
Ens allunyem del camp més ràpid del què és normal amb l'esperança que els crits dels nens no aconsegueixi entrar per la finestra del cotxe. Pel retrovisor els nois diuen adéu amb la mà i nosaltres callem. Pensem, i ho tenim clar. No oblidarem cap d'aquests rostres ni la barbàrie que pateixen i no ens cansarem de denunciar-la. Va per tu Mohamed i Alaa, i Yamen, Wissam, Hamsa, Halil, Casim. Jwan, Samura... i milers d'oblidats que esperen que s'obrin les fronteres.
P.S
Aquest blog acaba aquí, gràcies a tots per haver-lo seguit, nosaltres continuarem treballant per la dignitat d'aquestes persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada