On és la vida?

Arribàvem pels vols de les 00:00 a casa, després de fer unes birres fresques al centre de la ciutat. Aparquem el cotxe i veiem una cosa que en qualsevol altre moment de les nostres vides ens hagués passat per alt: una pila de pots de pintura mig plens. Just havíem decidit començar a pintar una de les antigues torres de vigilància del exèrcit (curiós). A més a més unes fustes tirades al terra amb un estampat maquíssim. Dit i fet, carreguem el cotxe per portar el material al camp i a descansar.

Un cop desperts recollim a la Inés i anem a unes grans superfícies a comprar pinzells i material per netejar les parets de la torre i fer les primeres capes. Arribem al camp, i trobem a faltar el soroll i els crits dels joves. Ens diuen que se'ls han endut a Thessaloniki a fer papers. Se'ls hi diu què uns 6 mesos després de fer aquests papers podran viatjar a un dels països que han escollit. Esperem que sigui veritat, aquí cap voluntari ha vist marxar a ningú a cap lloc que no sigui a un altre camp.

Amb els nois que resten fem les classes d’anglès. Fantàstiques, com no pot ser d’una altre manera. Participatius, actius, divertits, espavilats i interessats. Les aules són les mateixes que varen utilitzar els primers homes per compartir el coneixement. I si bé és cert que voldríem una pissarra, retoladors i llibres. On millor que a l’ombra d’un gran arbre per compartir coneixement? (Més endavant veurem que no mola tant)

A la tarda mentre comencem a netejar la torre i a pintar-la parlem amb un jove, té 24 anys, va acabar disseny industrial a la universitat. Un bombardeig a Aleph va matar els seus pares i el germà, ens diu que això que té ara no és vida. Ni treballa ni estudia ni té diners.  Vol tornar a casa, prefereix morir a la ciutat que l’ha vist créixer que no esperar enmig del no res, en una EU que un cop més suspèn en humanisme i aprova en barbàrie.

Avui ens hem acostat a la platja, hem encallat el cotxe a la sorra, qui sap si una metàfora d’aquests nostres amics que també estan encallats en els camps dels oblidats. El que té de bo aquesta metàfora és que al final ens han remolcat i tret de les dunes. 

Avui companyes, entre pintures, dunes i històries els nois del camp han trobat el nom del projecte que fa setmanes va néixer:  أين هي الحياة؟ “Where is the life?” (on és la vida?).  La finalitat d’aquest projecte és donar suport i acompanyar l’estància als joves que han pres l’exili sols i no estan tutelats. Trobareu més informació a mesura que avancen els dies aquí.

Pel que fa a la torre, farem d’ella un símbol de resistència, la modificarem i ens la farem nostre. Projectarem en ella els nostres desitjos i dibuixarem el futur que aquest joves es mereixen. Prou repressió a les persones que busquen viure una vida digne.

El nom de les coses

Avui tenim moltes coses ha explicar, coses que em vist i sentit, coses que ens han remogut la panxa i trencat el cor i coses que ens han animat i robat somriures, així doncs, perdoneu si a voltes no soc clar i el text acaba sent un flux de consciència.

Us vull parlar d’un noi que està a classe d’anglès amb mi, els seus pares no varen voler deixar el país així que ve sol, la seva germana es doctora a Dubai, i ell és mecànic i es troba encallat a una terra oblidada, ja hi porta 9 mesos. Us vull parlar d’un nen que té una gran cicatriu mal curada al braç, si li preguntes que li ha passat diu que no ho recorda... n’hi ha un altre que té múltiples talls també al braç, es comú entre els nens que s’intentin autolesionar. “better death” diuen.

Deixeu-me que us parli també d’aquests nens que en un mes han pogut dominar la llengua grega i que ja tenen una base tant d’anglès com de castellar. Són els mateixos que tant bon punt han rebut la seva porció de menjar (dos al dia) ens han convidat a la seva tenda i ens han donat tot el que tenien, a més a més ens han cuinat verdures fresques i junts hem sopat.

Era la tarda quan de cop hem sentit crits, dos homes es discuteixen, un d’ells ha trobat un pal de ferro que podria ser útil per aguantar el tendal. Es tiren insults i pedres fins que cadascú marxa per allà on han vingut. Els voluntaris tenim prohibit intervenir ja que podríem prendre mal. El més curiós és que la policia i l’exèrcit també ho deu tenir ja que no s’han mogut del lloc de vigilància.

Un nen ve a fer classe d’anglès, porta una samarreta que diu 25é festival de Jazz Terrassa. Un altre porta al cap un mocador dels casteller de sants i a 2Km de Vasilika vàrem veure 6 bateries de míssils terra aire, qui sap si per por a que algun país d’Europa els hi vulgui prendre els refugiats...

En una de les parets un concepte ben senzill per ensenyar anglès als nenes: “My name is not refugee” (el meu nom no és refugiat) diu el mural. No, et dius Amir, o Alaa, o Mohamed, o Jonàs. I si, tens raó, això que t’estan fent si que no té nom.

P.S:

La marta ensenya castellar i juga al UNO i mentrestant jo animo a la “nina” a que faci dues coses; posar-se les sabates i tornar-me les ulleres de sol...

Lagkadikia

Eren les 9:00 del matí quan rebíem un correu d’en Riki que deia: ens veiem a les 11 a Vasilika. Hem agafat el bus direcció centre, que com que hi havia vaga hem tardat 1h. Un cop allà, una hora més donant voltes fins que hem trobat el carrer dels cotxes de lloguer. Després de comparar i regatejar hem vist que no podíem fer front al preu... Vinga va, entrem a una empresa més ha veure que diuen. I sort que ho hem fet: Com dius?  I vosaltres d'on sou? Barcelona i Burgos? Maria i Javi? Així que vosaltres també sou voluntaris buscant on poder ser útils. Què us sembla si lloguem un cotxe junts? Vinga va que són les dues i ens esperen a Vasilika. I així és com em passat de ser 2 a 4.

Als carrers no hi ha marques al terra. Ni la línia divisòria, ni indicacions...1h més i Vasilika. Abans d’arribar dos catalans més que ens diuen:

Això és Vasilika però l’entrada està bloquejada per l'exèrcit, entreu per darrere...

Un cop dins una nena es llança als nostres braços i mentre ens acarona la cara ens diu: My name is Judith, are you my friend?...

Trobem en Riki. Allà ens diuen que ens necessiten però que tenen un pacte amb l’exercit de no ser més d’un petit nombre de voluntaris sota amenaça de fer-los fora a tots, així doncs els hi donem el contacte per si ens necessiten i ens dirigim a un altre camp de refugiats, el camp de Lagkadikia. Ens acostem a l’entrada principal, exercit i policia que ens pregunten que què hi fem allà. Diem que busquem a una tal Inés, ens demanen el passaport i entrem. Ens presenten a una vintena de nens (tots nois) entre 15 i 18 anys, tots ells varen començar l’exili sols i sols continuen, pel matí es fan classes i per la tarda jocs i dinàmiques. És aquí on ens quedarem aquestes tres setmanes. Els hi ensenyarem anglès i ells ens ensenyaran a somriure malgrat tot. Farem el possible per què els dies siguin més entretinguts, però el missatge final és clar: Open de borders

P.D

 A la foto veiem les tendes on i passen els dies i veiem els nois jugant a fora del camp, sempre amb la construcció de caràcter militar, no fos cas que per un moment oblidessin de perquè estan aquí.

Salut

La ciutat

Si haguéssim arribat a Londres, a Paris, a Roma, a Bruixes, o Berlin ara tocaria parlar de la bellesa de la ciutat, de com la màgia sorgeix a cada cantonada, de com grans lletrats, reis i filòsofs varen fer d’una ciutat quelcom digne de ser recordat, de com els grans arquitectes varen deixar la seva empremta, des de Bernini abraçant la Humanitat,  a Eifel desafiant el món. Però no és el cas. I malgrat trobar-nos a la segona ciutat més gran de l’imperi Bizantí la seva grandesa i màgia es perd entre els carrers bruts i el caos de l’era moderna. Malgrat tot, grafitis de “welcome refugees” ens desperten i ens recorden perquè hem vingut. Al mateix temps la Lefkos pyrgos (Torre Blanca, foto) sembla que albiri l’horitzó del mar Egeu cansada de la misèria que l’envolta.

Demà si tot va bé ja podrem començar a treballar, possiblement a un centre obert de la ciutat mentre esperem que les coses s’aclareixin al camp de Vasilika. Mentre ens adormim nerviosos pel dia de demà ens ressonen els versos del poema Bhagavad Gita: L’omissió dels fets no ens allibera de l’acció, ni per un sol moment ens quedem lliures d’obrar.

Salut!