Som-hi

A 24 hores d’emprendre el nostre viatge cap als camps de refugiats a Grècia, alguna cosa es mou dins nostre. És por? Alegria? Neguit?

Ens mou un sentit del deure irrefrenable i ens accelera el desig de ser útils. Al cap, una pila de preguntes, que com a resposta tindran tan sols un filat, terra àrida i persones... Sí, persones. Que si les volem entendre un poc més només hem de llegir el que va dir la filòsofa i refugiada Hannah Arendt: “Hem perdut les nostres cases, que significa perdre la familiaritat de la vida diària. Hem perdut les nostres feines que implica perdre la confiança que som útils en aquest món. Hem perdut la nostra llengua, que significa la naturalesa de les reaccions, la simplicitat dels gestos i l’expressió dels sentiments. Hem perdut els nostres amics i això significa la ruptura total de les nostres vides privades.”

Davant de tanta pèrdua ens neguem a quedar-nos quiets. Posarem les nostres mans i el nostre coneixement al seu servei. Hem nascut al si d’una família que ens ha ensenyat que no ets si no fas servei, que no ets si no ajudes, que no ets si no fas del teu creixement personal un enriquiment pels que t’envolten. Tenim present que qui té el privilegi de saber, té l’obligació d’actuar; que qui té el privilegi de tenir, té l’obligació de donar.

Marxem conscients que, passi el que passi, al tornar no serem els mateixos. Però conscients també que, passi el que passi, al tornar hi sereu.

Salut.