La ciutat

Si haguéssim arribat a Londres, a Paris, a Roma, a Bruixes, o Berlin ara tocaria parlar de la bellesa de la ciutat, de com la màgia sorgeix a cada cantonada, de com grans lletrats, reis i filòsofs varen fer d’una ciutat quelcom digne de ser recordat, de com els grans arquitectes varen deixar la seva empremta, des de Bernini abraçant la Humanitat,  a Eifel desafiant el món. Però no és el cas. I malgrat trobar-nos a la segona ciutat més gran de l’imperi Bizantí la seva grandesa i màgia es perd entre els carrers bruts i el caos de l’era moderna. Malgrat tot, grafitis de “welcome refugees” ens desperten i ens recorden perquè hem vingut. Al mateix temps la Lefkos pyrgos (Torre Blanca, foto) sembla que albiri l’horitzó del mar Egeu cansada de la misèria que l’envolta.

Demà si tot va bé ja podrem començar a treballar, possiblement a un centre obert de la ciutat mentre esperem que les coses s’aclareixin al camp de Vasilika. Mentre ens adormim nerviosos pel dia de demà ens ressonen els versos del poema Bhagavad Gita: L’omissió dels fets no ens allibera de l’acció, ni per un sol moment ens quedem lliures d’obrar.

Salut!