On és la vida?

Arribàvem pels vols de les 00:00 a casa, després de fer unes birres fresques al centre de la ciutat. Aparquem el cotxe i veiem una cosa que en qualsevol altre moment de les nostres vides ens hagués passat per alt: una pila de pots de pintura mig plens. Just havíem decidit començar a pintar una de les antigues torres de vigilància del exèrcit (curiós). A més a més unes fustes tirades al terra amb un estampat maquíssim. Dit i fet, carreguem el cotxe per portar el material al camp i a descansar.

Un cop desperts recollim a la Inés i anem a unes grans superfícies a comprar pinzells i material per netejar les parets de la torre i fer les primeres capes. Arribem al camp, i trobem a faltar el soroll i els crits dels joves. Ens diuen que se'ls han endut a Thessaloniki a fer papers. Se'ls hi diu què uns 6 mesos després de fer aquests papers podran viatjar a un dels països que han escollit. Esperem que sigui veritat, aquí cap voluntari ha vist marxar a ningú a cap lloc que no sigui a un altre camp.

Amb els nois que resten fem les classes d’anglès. Fantàstiques, com no pot ser d’una altre manera. Participatius, actius, divertits, espavilats i interessats. Les aules són les mateixes que varen utilitzar els primers homes per compartir el coneixement. I si bé és cert que voldríem una pissarra, retoladors i llibres. On millor que a l’ombra d’un gran arbre per compartir coneixement? (Més endavant veurem que no mola tant)

A la tarda mentre comencem a netejar la torre i a pintar-la parlem amb un jove, té 24 anys, va acabar disseny industrial a la universitat. Un bombardeig a Aleph va matar els seus pares i el germà, ens diu que això que té ara no és vida. Ni treballa ni estudia ni té diners.  Vol tornar a casa, prefereix morir a la ciutat que l’ha vist créixer que no esperar enmig del no res, en una EU que un cop més suspèn en humanisme i aprova en barbàrie.

Avui ens hem acostat a la platja, hem encallat el cotxe a la sorra, qui sap si una metàfora d’aquests nostres amics que també estan encallats en els camps dels oblidats. El que té de bo aquesta metàfora és que al final ens han remolcat i tret de les dunes. 

Avui companyes, entre pintures, dunes i històries els nois del camp han trobat el nom del projecte que fa setmanes va néixer:  أين هي الحياة؟ “Where is the life?” (on és la vida?).  La finalitat d’aquest projecte és donar suport i acompanyar l’estància als joves que han pres l’exili sols i no estan tutelats. Trobareu més informació a mesura que avancen els dies aquí.

Pel que fa a la torre, farem d’ella un símbol de resistència, la modificarem i ens la farem nostre. Projectarem en ella els nostres desitjos i dibuixarem el futur que aquest joves es mereixen. Prou repressió a les persones que busquen viure una vida digne.