Eren les 9:00 del matí quan rebíem un correu d’en Riki que deia: ens veiem
a les 11 a Vasilika. Hem agafat el bus direcció centre, que com que hi havia
vaga hem tardat 1h. Un cop allà, una hora més donant voltes fins que hem trobat
el carrer dels cotxes de lloguer. Després de comparar i regatejar hem vist que
no podíem fer front al preu... Vinga va, entrem a una empresa més ha veure que
diuen. I sort que ho hem fet: Com dius?
I vosaltres d'on sou? Barcelona i Burgos? Maria i Javi? Així que
vosaltres també sou voluntaris buscant on poder ser útils. Què us sembla si
lloguem un cotxe junts? Vinga va que són les dues i ens esperen a Vasilika. I
així és com em passat de ser 2 a 4.
Als carrers no hi ha marques al terra. Ni la línia divisòria, ni
indicacions...1h més i Vasilika. Abans d’arribar dos catalans més que ens
diuen:
Això és Vasilika però l’entrada està bloquejada per l'exèrcit, entreu per
darrere...
Un cop dins una nena es llança als nostres braços i mentre ens acarona la
cara ens diu: My name is Judith, are you my friend?...
Trobem en Riki. Allà ens diuen que ens necessiten però que tenen un pacte
amb l’exercit de no ser més d’un petit nombre de voluntaris sota amenaça de
fer-los fora a tots, així doncs els hi donem el contacte per si ens necessiten
i ens dirigim a un altre camp de refugiats, el camp de Lagkadikia. Ens acostem
a l’entrada principal, exercit i policia que ens pregunten que què hi fem allà.
Diem que busquem a una tal Inés, ens demanen el passaport i entrem. Ens
presenten a una vintena de nens (tots nois) entre 15 i 18 anys, tots ells varen
començar l’exili sols i sols continuen, pel matí es fan classes i per la tarda
jocs i dinàmiques. És aquí on ens quedarem aquestes tres setmanes. Els hi
ensenyarem anglès i ells ens ensenyaran a somriure malgrat tot. Farem el
possible per què els dies siguin més entretinguts, però el missatge final és
clar: Open de borders
P.D
A la foto veiem les tendes on i
passen els dies i veiem els nois jugant a fora del camp, sempre amb la
construcció de caràcter militar, no fos cas que per un moment oblidessin de
perquè estan aquí.
Salut
Bon dia intrèpids del mon....
ResponEliminaÉs bo saber que esteu bé i a punt per donar-vos a aquests nois i fer,per uns dies ,l´acompanyament en un viatge tant i tant dur..
Bernat..deus recordar el vespre que sopant al Viena vam regalar al Roger i l Oriol el seu " viatge.ginkana" per Europa, tenien 17 anys i els encomanàrem descobrir una UE que estava sortint del ou..
Tenien 17 anys...una motxilla, un full de ruta fet amb estimació i uns objectius a aconseguir..
Que diferent a aquests nois que ara son a Lagkadikia.(també tenen 17 anys i ganes de menjar-se el mon i estan encallats en aquest coi de conflicte que supera en molt a ells, les seves famílies i a tots plegats..). Feu, si us plau, tot el possible per que vegin una cara amable de la humanitat.
Desitjo de tot cor que us vagi bé. Que feu servei i que les interaccions ( vosaltres amb ells i ells amb vosaltres) us enriqueixin i facin que tots tinguem ganes de seguir construint un mon millor.
I tu deixa´t guiar per aquella força que tu i jo sabem que mai et falla.
Una abraçada fortíssima.
Que la Força us acompanyi.
Molta força, molta joia.
ResponEliminaSeguint-vos amb admiració,
els de Savall 27