Ahir varem arribat a 38 ºC i podríem culpar a
això de que se’ns hagin desfet els ànims, però no seria just ...
Al matí hem fet les classes d’anglès. Amb
un grup hem fet els condicionals. “If I go to Germany I will start a new live” deien. Queda clar que
l’esperança d’aquests nois rau en començar una nova vida lluny d’aquí. Lluny de targetes de racionament, balles i
misèria. El grup de dones va creixent i poc a poc es van empoderant. (Un dia ja
parlarem amb calma del paper de la dona en aquestes cultures i com evoluciona
en els camps dels oblidats). També us parlarem de les manifestacions del Black Block a Theseloniki i de petites
històries delicades plenes d’esperança. Però serà un altre dia. Avui us volem
parlar de com aquests nois s’expressen i de tot el que tenen a dir.
A les 5 de la tarda hem començat una
batalla de globus d’aigua per rebaixar la temperatura i en pocs minuts ja
estàvem tots ben xops, llestos per deixar que el sol ens assequés. Hem
continuat doncs amb el projecte de la torre, avui finalment ja podíem pintar-la
i convertir-la així en el nostre símbol. Però un símbol és el que els altres en
fan d’ell. Així doncs han començat pintant la bandera de Síria. Però no la
oficial si no la bandera amb les tres estrelles vermelles símbol de la
resistència en contra del president Bashar Al-Assad. Un cop donat el tret de
sortida a la festa un parell de joves han agafat pintures i han començat a
pintar els mòduls de les organitzacions que els tutelen (Està prohibit pintar a
cap lloc del campament).
Primer frases insultant a l’organització doncs es
senten desemparats i poc recolzats per ella, ja que la organització pot fer
front a les seves necessitats burocràtiques però falla en les necessitats emocionals
dels joves. Seguidament a començat la llista de les seves ciutats que han estat
bombardejades, ja sigui per estat islàmic, russos, americans o el propi govern Sirià. A cada ciutat un
crit de joia per part dels nois i una mirada de preocupació per part dels
tutors que veien com començava una petita revolta. A nosaltres els
dinamitzadors ens ha tocat començar a recuperar pinzells i pintures. Després de
forcejar un poc ens hem dirigit a l’organització que gestiona tot el camp per tal de demanar material per netejar totes les pintades, en aquell moment
hem arribat al punt màxim de nerviosisme doncs els nens es pensaven que DRC
(encarregats de la logística) ens volia fotre la bronca. La zona de DRC està
ballada dins el camp i els nens impedien que nosaltres hi excedíssim, dient que
els monitors no havíem fet res malfet. Picabaralla amb el cos de seguretat,
empentes i crits. Tot per acabar esborrant noms com Aleph, Raqqa, Idleb... Les seves ciutats
natals que farà massa temps que no
veuen, i ara són poca cosa més que titulars de runa a la pantalla. I al mateix
temps que la pintura negra es dissolia amb el detergent també o feia la
confiança dels joves cap a nosaltres. I enfadats ens preguntàvem que perquè
estàvem a favor del govern i que ells es pensaven que EU era un lloc de
llibertats. I no, no és fàcil mirar als ulls a un noi que estimes i dir-li que
el que ell pensava d’una terra promesa no existeix. Tornem a casa cansat i
abatuts amb la vergonya que suposa que els nens ens hagin hagut d'animar a
nosaltres i més conscients que mai que (per si teníem dubtes) l’Europa dels
pobles no existeix, potser per sort ens queda l’Europa de la gent.
Avui la Núria la Maria i la Marta han
tingut problemes per accedir a la zona on es dona classe a les dones ja que els
homes no volien. Malgrat les demandes de l’exercit grec, els voluntaris ens hem
negat a pintar de blanc la bandera siriana present a la torre i al llarg del
dia d’avui em recuperat la confiança dels nois.
Farà dos dies era el dia mundial del
fulard, Nosaltres ens hem fet una foto i hem explicat als nois que significa amb
l’esperança que, vagin on vagin, si
mai veuen un d’aquest foulards, el reconeguin com un símbol de seguretat i
solidaritat.
A l’entrada del camp els nens han
apallissat un cadell de gos, avui al pis no serem quatre sinó cinc...
Ja sabem dir alguna cosa en Àrab i Kurd
(Aquest és un dels pocs camps on aquestes dues comunitats poden conviure juntes
sense que prenguin mal).
A la tarda els nens ens han demanat amb la
guitarra la cançó de Hasta siempre Comandante Che Guevara, la música els ajuda a calmar-se i
somniar un món millor. I mentre sona la cançó ens allunyem del campament.
Conscients que en el nostre món d’ara hi falta més d’un revolucionari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada