Construim

Havíem quedat amb en Joan, un nou integrant del equip, al centre de la ciutat.  Al aparcar veiem policia antidisturbis i unes 100 persones vingudes del camp de Softex. Ha mort l’Ibrahaim, de 23 anys, per falta d'assistència mèdica. Ells reclamen sortir d'aquest camp: un dels camps més tètrics de la regió on els drets humans passen a ser un parell de línies en un llibre d’una prestatgeria d’algun despatx construït a un país massa lluny d’aquí. Els refugiats demanen seguretat, demanen llibertat, demanen dignitat. No demanen res que no es mereixin.

Arriba la furgoneta d’EREC i els ajudem a repartir menjar perquè els refugiats passin la nit. Comença a ploure, les armilles antibales es comencen a mullar i la policia es retira. Se m’acosta un home, em dóna un got de cafè calent, comencem a estar xops. El cafè és amarg com la vida que l’home ha començat a explicar (la seva dona tindrà el tercer fill en un camp d’oblidats). Em dóna les gràcies per ser-hi, li prohibeixo, doncs es la “meva” Europa la que els ha tancat en els camps de la vergonya (en el seu cas una antiga fàbrica química).

En Jordi, arribat de Banyoles, ens ha portat uns pila de llibres i material en anglès i energia nova. També ens arriben nous integrants com les Laies, en Javi, en Jerome i la Georgina. Noves cares, somriures i idees a punt de ser alliberades. Al mateix temps L’Andrea ens porta pissarres per les classes i comencen a arribar les primeres donacions pel projecte de la Biblioteca-Espai Comú. I és en aquest punt que m’arriba una notícia fantàstica; Els Ranger i Noies Guies del Cau AEIG SET han decidit donar 200€ al projecte! Orgullós d’aquest jovent que marcarà la diferència al dia de demà. Gràcies!

Carreguem el cotxe amb palès abandonats i els hi preguntem als nens si en volen fer alguna cosa. Agafen fulls i comencen a dibuixar, i malgrat no dominar allò de la planta i l’alçat surten els primers esbossos de taules i cadires. Dit i fet, comencem així el primer taller de fusteria per anar agafant pràctica. Paral·lelament amb roba vella i cordes construïm un sac de boxa per què els joves descarreguin tot el que tenen acumulat. Un refugiat és professor de karate i es presta a donar classes. Poc a poc van trobant un espai.

Acabada la taula se’m acosta un dels nois de 16 anys i em demana que guardi la taula a la zona protegida. Aquesta taula l’heu construït vosaltres per vosaltres, no té molt sentit que la guardem sota clau, li dic. Ja... però es que demà l’haurem trencat, em contesta.  No et preocupis, si necessiteu trencar les vostres coses no hi ha cap problema. S’allunya un pèl confús...

A fora del camp sota l’ombra de tres arbre hi ha una tenda, la única que les autoritats han deixat en peu fora del recinte. Allà hi descansa un professor d’universitat que passa la seixantena, li pregunto com està i hem diu que bé. Es pren aquest com l’últim viatge que farà i es passa el dia jugant a Escacs i Black Gammon. Li pregunto si em puc asseure amb ell perquè m’expliqui les seves aventures, em mira espantat i em contesta: jo he viscut masses cosses, ara ves i estigues amb els joves que aquests si que estaria bé que sortissin d’aquí (riu).

Mentre marxo veig de reüll com col·loca altre cop les fitxes al taulell, disposat un cop més, a guanyar el seu contrincant.